La hora tonta

Acabo de llegir a ALT1040 que un estudi ha demostrat que el pic de creativitat s’assoleix cap a les 10 del vespre, i que el moment menys creatiu és a les 3:44 de la tarda. I jo em dic: la veritat és que ja ho sabíem això. De sempre se coneix que l’hora posterior a dinar és la famosa “hora tonta”. Aquella hora en què el que més et vé de gust és estirar-te en un sofà, mirant documentals d’animals mentre deixes que la baba et vagi caient de forma capritxosa.

Què voleu que us digui: hi ha vegades en què un es qüestiona la utilitat de certs estudis…

Ryuichi a Barcelona

Un dels records que tinc més vius dels jocs olímpics de Barcelona va ser la cerimònia d’inauguració. I no només perquè la meva germana i jo teníem certs personatges que ens feien molta gràcia (com els ballarins gitanos que acompanyaven a la Cristina Hoyos i anaven desacompassats), sinó per l’espectacle de la Fura dels Baus. Concretament, per la música del mateix. El gran Ryuichi Sakamoto (conegut per la música de la película “El último emperador”) va fer una banda sonora de l’espectacle que va combinar amb el que per mi és un dels arranjaments del Virolai més macos que he sentit.

Aquí us ho deixo. Bona nit!

Jo, jo mateix, i els meus clons digitals

L’altre dia hi pensava: quina és la meva presència a Internet? Quin és el meu mapa genètic digital? Anem a pams.

Per començar, i com a bon fan del programari de Google, tinc un compte amb aquesta gent. Faig servir el seu correu electrònic, llegeixo els blogs a través del Reader, tinc localitzats els llocs on vaig normalment a través del Maps, i darrerament he desenvolupat un estrany interès pel Translate. I cada vegada que hi vaig, em recorda que vaig fer una compra a través de Google Checkout, que preparo les intervencions a La Vinyeta a través de Google Docs, comparteixo fotos a través de Picasa i controlo les estadístiques a través d’Analytics.

A part d’això, estic a Facebook, a Xing, de forma testimonial també a Flickr (però això ja és de Yahoo), i tinc un compte que no faig servir a Hotmail (ningú és perfecte). I per acabar d’arrodonir-ho, em vaig crear un compte a Twitter, un a Tumblr i un a Zoho. Controlo els meus comptes online a través de La Caixa i rebo les factures en format digital al correu.

I tot això per què? Doncs per tenir bàsicament un reguitzell inabastable de noms d’usuari i passwords que a vegades em costa recordar, amén d’una sensació de que part de la meva vida es desenvolupa entre bits i bytes. Llavors comença la paranoia i…

… i consulto el correu, a veure si m’ha arribat res nou.

El conyàs de la desfilada i la festa nacional

Per una vegada a la vida, em poso en la pell de Mariano Rajoy i li dono la raó. Ha de ser un conyàs que et convidin a la desfilada militar del 12 d’octubre. Només imaginar-me que hauré de fer el paripé a la tribuna d’autoritats, fingint que estic orgullós d’una colla de militars que es dediquen a treure a passeig les armes que entre tots els hem comprat, suportant de peu les dues hores de veure uniformes i uniformes sense parar, i ja se m’arrissen els cabells. I, per a més inri, sabent que la desfilada no tindrà ni la repercusió mediàtica ni l’interès general del partit de futbol de la nit anterior.

També ha de ser un conyàs defensar a ultrança una festa rància i sense interès com la diada espanyola. Una diada que només celebren els feixistes i, de retruc, els antifeixistes. A la resta, només els importa si poden lligar un pont o un aqüeducte. És que no hi ha cap ment pensant al govern espanyol que tingui a bé de posar aquesta diada en mans d’un bon gabinet de publicitat? Que no veuen que, al pas que van, l’únic reducte de l’espanyolitat seran els partits de la Roja o, en el seu defecte, de la selecció de bàsquet? I per què no prenem nota a Catalunya i fem alguna cosa més a part de fer ofrenes florals i practicar el llançament d’ou amb els líders del PPC?

Quan un ha estat en un poblet com Plymouth, Massachussets, veient com les gasten en un poble de 50.000 habitants pel 4 de Juliol (desfilades, carrosses, caramels, festassa, barbacoes, banderetes i més banderetes, etc…), i després veu la “patotxada” del dia d’ahir, un al final té ganes de fer-se americà només per a muntar una party com el Monesvol vol. Seràn tot lo horteres i fatxes que vulgueu, però en això d’estimar a la pàtria ens foten trenta-sis mil patades.

P.d. I coma  colofó, a Madrid munten el festival Viva América, on una munió de sud-americans munten una mena de rua de carnaval per celebrar que Europa porta expoliant-los des de fa cinc-cents anys. Jo hi ha coses que no entenc.

Veniu per fires a Girona?

El darrer post del recentment estrenat blog de la meva mediàtica germana recorda, amb certa melangia, l’arribada de la tardor recordant Premià, els plataners i les pells de taronja a l’estufa o radiador de casa els papes. Però sense desmerèixer aquests records (completament compartits), per mi la tardor fa olor de patates, xurros i porros. Sí, és l’olor característica de les fires de Girona.

Això de les fires és el que normalment anomenaríem la Festa Major de la ciutat. Però a Girona, i depenent d’amb qui parlis, ho anomenaran Fires o Barraques. Normalment ho anomenen Fires els nens, els papes dels nens i els avis dels nens (per raon òbvies). Barraques és com ho anomenaria la “muchachada” de la província, la joventut sanota que durant tot l’any es deixa les peles (i el fetge) a la costa brava.

Tot comença quan s’instal·len els firaires a La Devesa. Allà copmences a veure els elements típics de les fires de tots els pobles: el “caballitus”, les parades de xurros i menjars (poc recomanables si es té l’estómac delicadet), i els venedors de globus, “cachivaches” i demés xorradetes. Però si hi ha una cosa que defineix les Fires de Girona és l’enorme “noria” que et permet veure una panoràmica de la ciutat realment espectacular (si no t’importa passar fred durant una estona).

Poc després, Barraques ocupa tot el protagonisme. Ja sigui per aquells que busquen concerts, com per aquells que només busquen passar una bona estona, Barraques és un bon lloc per passar una nit de dissabte. Tot i això, tot l’ambient està cobert per una mena de boira permanent que al principi costa d’empassar, però que al final et permet veure tot l’ambient d’una manera més… feliç. Allà et trobes bàsicament tres tipus de persones: els que van a veure els concerts, els que van a veure amics i coneguts a qualsevol barraca que hi hagi, i els que van a beure. A beure molt. Si ets un jove d’esquerres, independentista o senzillament antisistema, aquest és “the place to be”.

Amb tot això, quins són els meus records de tardor? Des de fa gairebé deu anys, passar més aviat fred, disfrutar d’un sopar amb la colla i veure la major concentració de joves que es pot veure a la ciutat. Però ja m’està bé. Què cony! Em sembla perfecte! I si és amb l’Anita, ja és immillorable.

Una última coseta: m’he activat un perfil pel blog a Google Analytics, a veure si m’aclaro una mica més amb les estadístiques.

Actualització: No es pot fer servir Google Analytics amb WordPress. Ho podeu llegir aquí.

República: I per què no?

Comencem a deixar les coses clares: la monarquia, ara per ara, no serveix per gaire cosa. De fet, si us pareu a pensar una mica, el rei espanyol no pot fer gaire cosa perquè, senzillament, no li deixen. Aquesta constitució que va haver de jurar respectar li ha limitat tant els poders que els seus avantpassats borbons francesos li girarien la cara si se’l trobessin al carrer. Per favor! Un descendent de reis dèspotes, reduït a la mínima expressió per una colla d’esquerrosos deslleials!

Els defensors de la monarquia (que cada vegada són menys) s’entesten en destacar les bondats del monarca: va jugar un paper decisiu en la transició i en l’intent de cop d’estat del 81, i va representar la unitat de la pàtria (ui, quina fredor que fa venir això) en els temps revoltats de finals dels setanta del segle passat. No seré jo qui retopi aquestes aformacions, més que res perquè quan tot això passava jo tenia 3 anys. Però no em poden negar que tot això ja és història.

Tampoc estaria del bàndol dels que pregonen que al rei se l’ha de fotre fora, a puintades de peu si pot ser. No cal ser així amb un funcionari (vitalici) de l’estat. Crec que s’hauria de fer com en les grans empreses: un sopar de comiat. Es convidaria a quatre o cincs caps d’estat, es muntaria un soparet amb powerpoints fets pels seus fills i néts explicant les batalletes de la història de l’avi a l’empresa, i després se li faria entrega d’una placa amb la llegenda “A Juancar, agradecidos”. I “punto pelota”. Una vegada fet això, el ciutadà Juan Carlos de Borbón es podria dedicar a tot allò que fan els avis d’avui en dia: anar a Benidorm amb l’Imserso, aprendre informàtica per saber fer anar el Photoshop i poder-se fer les seves pròpies postals de Nadal, i anar a veure obres (tot i que amb això de la crisi del totxo, la cosa està txunga).

I així, quan jo tingués néts, els podria explicar que vaig viure el naixement de la República Federal Espanyola, la República Catalana, la República d’Euskalherria i la resta d’estats que es creguin convenients, dins de l’àmbit de la Unió Europea. O la creació d’una República Federal Espanyola respectuosa amb totes les nacions i nacionalitats, lliure del pes que suposa la intolerància, els privilegis i el nacionalisme espanyol extrem que, ara per ara i espero que sense voler, representa en Juancar.

Què, ens animem a provar-ho per tercera vegada?

Lorem Ipsum i jo

Tothom més o menys coneix això del Lorem Ipsum. És el text que els dissenyadors gràfics fan servir per crear paràgrafs de text en una mena de “latinajo” estrany perquè la gent no es fixi en què hi ha escrit, i sí es fixi en com queda el text en relació a la pàgina o a allò que s’estigui dissenyant.

La meva relació amb aquest tros de text no passava de fer-lo sevir de forma puntual en alguns dissenys web, però quan el generador automàtic de Lorem Ipsum disponible a www.lipsum.org acceptava traduccions de l’anglès, no m’ho vaig pensar dues vegades.

I ja està fet. Tot i que està pendent de revisió, la traducció catalana del millor generador de Lorem Ipsum d’internet és obra d’un servidor. Sí senyor! Cada vegada la meva petja a Internet és més important (i perquè no dir-ho. més estranya també).

El puto amo (y puntomboca!)

Fernando Arrabal: escriptor, filòsof, artista… geni? Eminent patafísic, sempre tenyit d’aquesta àurea d’il·luminat o boig rematat. Heus ací la seva actuació estelar a TVE: Hablemos del mineralismo, cojones ya!

Dígui que sí, mestre. Amb un bon parell!

Com convertir la teva XBOX en un media center

Us poso en antecedents: portava jo mesos i mesos amb la idea de convertir la meva vella XBOX (l’antiga, la de tota la vida, la que pesa com un mort) en un media center funcional que aprofités la xarxa que tinc muntada a casa. I per fi ja puc dir que he aconseguit el meu objectiu.

Els ingredients que he necessitat per dur a terme la meva tasca han estat els següents:

• Una XBOX amb exploit (concretament, el que es fa connectant el disc dur de la consola a un ordinador convencional). Aquest sistema de fer l’exploit a la XBOX és una mica complex (sobretot el pas d’aconseguir els destornilladors adequats i connectar la consola a l’ordinador). Podeu veure un vídeo explicatiu fent click aquí.
• Un bridge (digue-li bridge, digue-li punt d’accés) per poder connectar wireless la XBOX al router inalàmbric. En el meu cas, un D-Link que costa 60 euros a PC-Green (en el meu cas, la inversió s’amortitza)
• Paciència, molta paciència.

Jo ja partia del fet que tenia la consola “tunejada”. El meu amic Àlex Jiménez (aka Axelai) em va il·lustrar i em va donar les indicacions precises per a que ho pogués fer des de casa. Sense gaires complicacions, vaig aconseguir tenir una consola funcionant amb la capacitat de poder fer córrer còpies de seguretat de jocs. Qui vulgui entendre, ja ho haurà entès.

A partir d’ara venia el procés més complicat, tot i que jo no em pensava que ho fos tant. Havia de configurar el punt d’accés inalàmbric per a que es connectés a la xarxa wireless de casa. En un principi, el punt d’accés wifi ja estava configurat per a poder accedir a una xarxa de forma automàtica, però em vaig trobar que el maleït punt d’accés tenia configurada una adreça IP diferent a les utilitzades per la meva xarxa local. Després de fer anar el cap durant tot un matí de diumenge, al final vaig resoldre el cas assignant ujna IP dinàmica per DHCP al punt d’accés. Resultat: el punt d’accés ben configurat i disposat a proveïr de xarxa a la XBOX.

UJna vegada fet això, venia un altre dels plats forts de la jornada: aconseguir que la consola llegís els continguts dels dos ordinadors que tinc al despatx. El primer, un Pentium IV amb Windows XP, seria el meu servidor de música i fotografies. El segon, un Pentium IV menys potent que l’antyerior i amb Ubuntu 8.04 LTS que faig servir com a llar de la Mula, seria el meu servidor de vídeo. Una vegada configurada la XBOX per a que es connectés al grup de treball de la meva xarxa, em trobava amb la situació que no llegia els continguts de cap dels ordinadors a través dels canals habituals (Samba en el cas de Linux, carpetes compartides per Windows). Com es va solucionar la cosa? Doncs de “chiripa”: accedeixo a l’ordinador amb Linux a través del grup de treball, mentre que un petit servidor XMS proveeix accés a l’ordinador Windows.

El resultat no pot ser més satisfactori: tinc accés a tota la meva col·lecció multimèdia des de la comoditat del sofà i sense haver de tirar cap cable addicional. A més, tot allò que m’arriba des de la Mula es pot veure de forma instantània al televisor sense haver-ho de traspassar a cap suport físic (un DVD, vaja). No puc estar més content.

P.d. Merci, Axelai, per tot. Ja ens veurem un dia d’aquests per Palau!

És Google Chrome més que un navegador?

Es tracta de la notícia tecnològica de la setmana passada, i va camí de ser la del mes: Google llença un nou navegador, Chrome, que entra en franca competència amb l’omnipresent Explorer i el batallador Firefox (també podria entrar el Safari de Mac, però Chrome encara no ha sortit per aquest sistema). Tots els blogs, o almenys la majoria dels blogs tecnològics que llegeixo, han parlat de les virtuts i primeres fallades del nou navegador, però al blog d’Enrique Dans l’autor planteja un punt de vista molt interessant: és Google Chrome un competidor de Explorer, o de Windows en General?