És per això que, aprofitant que tinc un nou espai web a la xarxa amb un domini propi (allotjat amb Dreamhost, completament recomanable), m’he instal·lat la darrera versió de WordPress i he transferit tot el blog sencer a la nova ubicació. La raó: aprofitar el codi d’inclusió del nou widget de Karmacracy al final de cadascuna de les entrades.

I és per això que el blog està de mudances. Mantindré durant un temps aquesta versió del blog perquè la gent vagi actualitzant bookmarks, favorits, links i lectors de RSS, però el blog que aniré actualitzant a partir d’ara es troba a http://www.enricpineda.com/blog/

I com sempre, si teniu quelcom a comentar, podeu fer-ho a través dels comentaris.

Aconseguiu un domini curt personalitzat

Si teniu un nom o cognom amb el que es pot jugar per crear un nom de domini original, aquest és el primer pas que us recomano fer. En el meu cas personal, tenia el problema que Pineda no dóna molt joc (no hi ha dominis .da). Així doncs, després d’un moment de “enajenación mental” on gairebé em compro un domini .su (Unió Soviètica), em vaig acabar decantant per jugar amb el cognom i la inicial del nom i crear pined.ae (AE és el domini dels Emirats Àrabs). Afortunadament, un domini .ae es pot comprar i és baratet (200 dirhams), de manera que ja tenia el primer pas fet.

Feu-vos un compte a Karmacracy

Ja sé que sembla una tonteria, però si faig un tutorial sobre Karmacracy i no us dic de fer-vos un compte quedaria una mica malament. Fer-se un compte de Karmacracy serveix no només per acurtar adreces (ja sigui amb el vostre domini com amb el seu), sinó que a base d’anar acurtant guanyeu punts i karma, i competireu amb d’altres que també tenen aquest servei (bàsicament tots els que he mencionat al començament del post, entre d’altres).

Acurtar adreces amb Karmacracy és molt fàcil: ho podeu fer a través del vostre panell de control via web, o bé a través de la seva API si feu servir programes de gestió de comptes de Twitter que escurcen automàticament les URLs que poseu als tweets (per exemple, Tweetdeck us permet posar l’acurtador que vulgueu a les preferències a través d’un patró que trobareu a l’ajuda de Karmacracy).

Feu saber a Karmacracy el vostre domini

Aquest és possiblement el pas més personal de tots: heu d’escriure un correu electrònic (també podeu, tal com diuen ells, enviar-los una POSTAL) fent-los saber que teniu un domini curt i que el voleu fer servir a Karmacracy (no us oblideu de mencionar el vostre nom d’usuari a Karmacracy). En un breu espai de temps (i us asseguro que és breu) rebreu resposta amb les instruccions per direccionar el vostre domini als seus servidors (haureu de tocar registres NS del domini, si no sabeu com fer-ho, l’empresa que us gestiona el domini estarà encantada de fer-ho per vosaltres).

Una vegada fet això, i passat el preceptiu temps d’espera perquè els servidors de noms d’Internet s’actualitzin (a mi em va trigar un dia, depenent del servidor DNS que tingueu al vostre ordinador), ja tindreu actiu el vostre domini. A partir de llavors, si aneu a la web de Karmacracy i proveu d’escurçar una adreça (o com ells diuen, fer un KCY), el sistema us tornarà una URL amb el vostre propi domini.

Teniu dubtes sobre alguna part del procés? Sobre tot el procés sencer? Deixeu les vostres consultes als comentaris.

P.d. Tot aquest article no hagués estat possible si no m’hagués il·luminat el gran Francesc Grau quan el vaig interrogar sobre el su domini fgrau.es. Gràcies, mestre!

Aquests són els fets, ara ve la meva opinió: a priori, la iniciativa ha nascut morta.

M’explicaré. Si ens posem a analitzar els patrons de vot de la població espanyola des del restabliment de la democràcia podem observar que a mesura que el vot s’anava concentrant en dos partits polítics, el nivell adquisitiu d’aquests partits anava augmentant més i més. I donat que les campanyes polítiques (més precampanyes i preparacions de les campanyes i precampanyes) s’han anat dilatant en el temps, i cada cop són més mediàtiques, aquestes també costen més diners, de manera que molts partits polítics no tenen possibilitats de fer res en unes eleccions generals perquè no tenen el capital suficient com per pagar una gran campanya mediàtica.

I aquest és el meu argument per dir que la campanya de #nolesvotes ha nascut morta. Possiblement s’hi adheriran els prop de 250.000 internautes que ja ho han fet (o potser més), però per aconseguir un canvi realment significatiu haurien de sumar a tots els que es van abstenir les darreres eleccions. I a molts d’ells no s’hi accedeix amb internet. Calen diners, molts diners. per això, no seria una mala idea muntar una plataforma de crowdsourcing per recollir diners i poder pagar una campanya de publicitat poderosa, capaç de competir amb garanties amb les campanyes milionàries dels dos grans partits d’aquest sant país.

I si no és així, me la tallo i em faig monja!

I és normal: en aquest país sembla que desplaçar-se més de 20 kilòmetres per anar a treballar és com marxar a Escandinàvia. Molts barcelonins, acostumats a viure a la capital i desplaçar-se com a molt lluny a ciutats de la corona metropolitana consideren que fer 100 kilòmetres diaris és poc més que suïcida. I els de Girona, acostumats a desplaçaments similars, acostumen a preguntar si no em plantejo buscar-me una feina més a prop. I no, no m’ho plantejo, perquè afortunadament la feina on estic és prou agradable com per llevar-me dues hores abans que els meus companys per anar a treballar.

Una altra pregunta que em fa la gent, just després de mencionar que vaig en tren a la feina, és si no em plantejo anar-hi en cotxe. I és una pregunta lògica: a Girona el transport públic és just tirant a deficitari, i tot i que s’han fet iniciatives per millorar-ne la qualitat (la nova distribució per zones del transport públic per carretera n’és un primer pas) no deixa de ser insuficient, obligant a la gent a haver d’agafar el cotxe per pràcticament tots els seus desplaçaments. Tanmateix, jo sóc un fervent partidari del transport públic, i si tinc la possibilitat d’anar a un lloc en aquest tipus de transport hi aniré abans d’agafar el cotxe.

El preu de l’abonament mensual del tren és de 180 euros, aproximadament. Un munt de diners vist així, però força econòmic si ho comparem amb la perspectiva d’anar-hi en cotxe. Només amb la despesa mensual de gasolina ja s’amortitza el preu del bitllet mensual: tenint en compte que hauria de fer 200 kilòmetres diaris d’anar i tornar, amb un cotxe que consumeix una mitjana de 5 litres als 100, faria un consum de 10 litres diaris de gasolina, és a dir, un dipòsit al cap de la setmana que costa 60 euros omplir. Multiplicat per un mes estàndard de quatre setmanes em surt una despesa ineludible de 240 euros. I si a això hi afegim un pàrquing a Barcelona per aparcar-hi el cotxe, les reparacions i el cost dels peatges, al mes la despesa es podria elevar fins als 400 euros. I si parlem del temps invertit, tot i que sobre el paper el cotxe és més ràpid, cal tenir en compte que hauria d’entrar a Barcelona en el moment de major concentració de cotxes per kilòmetre de carretera, obligant-me a llevar-me pràcticament a la mateixa hora que ara mateix.

D’acord que em llevo aviat, d’acord que a l’hivern és una mica dur anar cap a l’estació quan encara és de nit, però penseu-hi: pujo a un tren que com a molt té una munió de rodalies al seu davant un cop passat Granollers, hi ha un maquinista que em du fins a Barcelona, i a més faig una mitjana de 40 minuts diaris d’exercici càrdio-vascular només amb els desplaçaments a peu entre les estacions i la feina o casa meva. Al tren puc fer un cop de cap (si la nit ha estat especialment dura), estudiar una mica de xinès, veure una pel·lícula, conversar amb amics que he fet en aquest mateix tren, o escriure entrades de bloc com aquesta mateixa. Si això no és qualitat de vida (o inversió en creixement personal) que m’expliquin què és.

Per tot això, i per altres raons (sostenibilitat ecològica, tradició històrica) jo dic: sí al tren! Sí al transport públic!

En primer lloc la primera sorpresa t’arriba quan poses el Live CD d’Ubuntu a la unitat de CD i reinicies l’ordinador. No n’estic gaire segur, però molt em temo que hi ha pocs sistemes operatius al mercat que et deixin provar-los abans per veure si s’ajusten al que necessites. En aquest sentit, Ubuntu es comporta com un campió: carrega una versió lleugera del sistema (però amb la interfície gràfica completa) i pots provar-lo fins que et decideixis a instal·lar-lo. I és aquí quan et trobes amb la segona sorpresa: el sistema et detecta altres sistemes operatius instal·lats i et dóna la possibilitat de mantenir-los. Un bon exemple de modèstia, tal i com jo ho veig.

Un cop instal·lat (jo ho vaig deixar dual, de manera que un cop instal·lat i reiniciat s’engega el Grub i em deixa triar entre Windows i Ubuntu) la primera impressió és molt bona: l’ordinador respon força ràpid, el sistema s’inicia com un llamp i sembla que tot funciona bé. Tanmateix, en el meu cas van començar a aparèixer problemes amb el WiFi i la pantalla que es van resoldre de forma ràpida tot dient-li a Ubuntu que busqués controladors per a aquests dos elements que no fossin lliures. Un cop baixats, ja tenia connexió WiFi i una resolució de pantalla decent.

Pel que fa al programari, la primera sorpresa és el nombre de programes que venen ja instal·lats, inclòs una suite completa d’ofimàtica (OpenOffice, tot i que a partir de la propera versió d’Ubuntu potser canvia a LibreOffice), un programa d’edició de pàgines web (Kompozer), programes de retoc fotogràfic, d’enregistrament d’àudio i vídeo, i una munió de jocs de lògica espatarrant. Instal·lar-se Ubuntu en un ordinador garanteix a l’usuari lúdic d’un ordinador hores de diversió. A banda d’això, el sistema incorpora un Centre de Programari on literalment podeu descarregar-vos centenars de nous programes, i tots gratuïts.

Tot i això, l’aspecte més críptic és la instal·lació de programes que no estan als repositoris oficials d’Ubuntu. Un repositori és un arxiu de programes, i Ubuntu en té tota una sèrie que emmagatzemen els programes suportats de forma oficial, però a vegades cal dir-li on en pot trobar més a base d’afegir nous repositoris. Tot i que a Internet es troben multitud de tutorials explicant-ho, i el mateix Centre de Programari ens ho permet fer, no deixa de ser quelcom complicat per un usuari novell. Tot i això, és més complicat provar d’instal·lar programes descarregats d’Internet, donat que molts cops s’ha de fer ús de la Consola del sistema (una cosa molt críptica si t’estàs iniciant en aquest món).

Hi ha altres coses destacables d’Ubuntu a simple vista (els clients de Twitter i xats que porta incorporats per defecte, el fet d’estar totalment traduït al català, que es pugui modificar l’aparença de tota la interfície de forma molt fàcil, etc.), però potser el més important és que és lliure, que és gratuït, i que de moment és lliure de virus al 99’99%. Una seguretat extra si ets un novell en el món de la informàtica. Espero els vostres comentaris si teniu dubtes o voleu més informació.

P.d. Aquest article va dedicat al Dr. Joan de Gràcia, @jdegra al Twitter, malalt de Linux i el software lliure, qui em va recordar que havia de fer aquest article després de parlar d’una cosa tan privativa com Mac.

Tot i que jo ja he treballat amb Mac (a la feina en tenim tres), la primera sensació una vegada tret l’ordinador de la taula és d’emoció. Certament el disseny està molt ben cuidat, i aquesta combinació entre blanc, negre i platejat de l’alumini és molt agradable a la vista. El procés de muntatge és ràpid, i aquí és on ve la primera sorpresa: una vegada connectats els perifèrics normals (impressora i router) aquests funcionen bé a la primera, i el que és més important, de forma silenciosa a l’usuari. No hi ha missatges confirmant la instal·lació, no hi ha drivers, no hi ha res de res.

Una altra agradable sorpresa fou connectar altres perifèrics com càmeres de vídeo i de fotos. En aquest sentit, Mac es comporta de forma impecable: obre el programa iPhoto en el moment de connectar la càmera, i es comporta com un gestor fotogràfic molt semblant al que venia amb la càmera. De la mateixa manera, un cop connectada la càmera de vídeo (una JVC Everio de disc dur que grava amb una variant propietària de MPG que Windows no llegia mai) s’obre el programa iMovie, em permet importar els clips de vídeo i veure’ls sense haver d’instal·lar res. Comprendreu que per un usuari de Windows avançat la sensació és estranya, com si fos impossible que tot anés tan bé a la primera.

Finalment, a l’hora d’instal·lar nous programes, la sensació és un xic estranya al començament, ja que t’esperes que et pregunti a quina carpeta ho vols instal·lar i tot el seguit d’opcions normals que et trobaves en el programari Windows. Doncs no: amb prou feines has d’arrossegar una icona d’un lloc a un altre i tot es fa sol.

Tot i això, el canvi no està exent de problemes: els primers dies es fa estrany tancar finestres per l’esquerra, no trobar la carpeta “Mis documentos” o no saber perquè si he tancat el Safari la icona del Dock em surt encara il·luminada. És el que té haver treballat prop de 15 anys amb equips Windows, t’acostumes a una sèrie de coses que trigues una mica a deixar enrera. Però la sensació final és molt positiva, força semblant a les bones sensacions que et transmet Ubuntu quan el proves per primera vegada.

En resum: si teniu les ganes i les peles, Mac ja és una bona alternativa als PC de sobretaula normals i corrents (parlant òbviament d’entorns domèstics, per entorns professionals ja caldria un estudi més extens).

La “puntilla”: un acudit clàssic de la xarxa sobre què passaria si els sistemes operatius fossin companyies aèries.

Ara vivim una època de crisi de confiança en la classe política, diuen. Resulta que els polítics han descobert que no ens cauen bé, que no ens agraden, que semblen tots iguals, i que per molt que vulguin fer i desfer (campanyes agressives, campanyes amables, campanyes a internet) aquesta imatge no canvia. I no els falta raó. Almenys als sis caps dels sis grups parlamentaris actuals.

Això sí, les coses clares: la culpa és nostra. portem a la vora 30 anys votant sempre als mateixos. Com va dir el ninotaire Manel Fontdevila, “llogaríeu un altre cop un paleta que triga en fer la feina, us cobra una pasta i a més la fa malament?”. Oi que no? Jo tampoc. Així doncs, ha arribat el moment de fer un canvi, però no el canvi real que diuen uns (PSC) ni el canvi que volen els altres (CiU). Jo dic un canvi més profund. No voteu a cap dels anteriors.

Ja sé que pot sonar radical, però penseu-hi una mica: qui necessita votar a un partit de centre-dreta com CiU quan té com a alternativa partits com Democràcia Social o Alternativa de Govern? No em direu que una possible coalició entre Josep Miró i Ardèvol i Montserrat Nebrera no seria engrescadora per al votant més conservador de CiU (i per uns quants del PP també). Si no et convenç el rotllo liberal i ets més del rotllo catalanista (o més aviat independentista) tens un munt d’alternatives ben bones a ERC: Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament Independentista, Estat Català o la Crida per la Terra són bones opcions de cara a aconseguir la independència.

D’esquerres i compromès? Desencantat amb la política de ICV-EUiA i confós amb la deriva dretana del PSC? Per tu també hi ha opcions: Els Verds de tota la vida, o si no pots optar per Des de Baix, d’esquerres i anticapitalistes, o el Partit Republicà d’Esquerra. I si no ets nacionalista? Tranquil, que C’s no és la teva única opció. Has pensat en votar a Unión, Progreso y Democracia?

I si cap d’aquestes opcions et sembla prou vàlida, encara en tens més. Preocupat per la inmigració? Segur que els de Plataforma per Catalunya, Partit per Catalunya i el Movimiento Social Republicano s’ajusten al que estàs buscant. I si estàs a la banda contrària, la candidatura del Partido Castellano – Culturas de Cataluña (tots els candidats son inmigrants de diverses procedències) t’escau. Preocupat per l’accés lliure a la informació? Cap dels grans se’n preocuparà, però el Partit Pirata sí. Penses que la prohibició dels braus és només el primer pas? El teu vot ha d’anar al Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal…

I podria seguir, me’n deixo molts i no vull allargar-me gaire. Només us demano que reflexioneu: si doneu el vostre vot a qualsevol d’aquestes candidatures (o a d’altres que aniran apareixent al llarg del temps) fareu que la vella partitocràcia acabi caient pel seu propi pes, i els 6 partits que hi ha ara hauran de començar a replantejar-se moltes, moltíssimes coses.

Recordeu, feu el que feu, a cap dels anteriors. Vale?

En primer lloc, i si no canvien molt les coses, el més probable és que guanyi Convergència i Unió. El tripartit no es reeditarà, degut al desgast de les forces polítiques que el composaven, i el govern d’Artur Mas (en cas d’estar en minoria) buscarà pactes puntuals per tirar endavant una sèrie de propostes estrella en poc temps (en la línia del canvi que porten mesos pregonant, suposo). De forma paral·lela, iniciarà una gran campanya mediàtica (caríssima) per convèncer a la població que la millor solució als problemes de Catalunya és el concert econòmic amb l’estat espanyol. Aquesta campanya durarà un any i mig, fins que es celebrin les eleccions al parlament espanyol on, si les coses van com sembla que estan anant, guanyarà el PP.

I aquí és on tot s’esfondra: amb un govern del PP, un partit que ha estat l’impulsor del recurs d’inconstitucionalitat de l’estatut, es pot arribar a negociar un concert econòmic? I en cas que no arribin a guanyar, la capacitat de negociació amb el PSOE tampoc és gaire més gran. Tots dos s’escudaran en els drets històrics que Catalunya no té (això ens passa per aliar-nos amb gent de poc fiar) i en la política del “café para todos” (allò que en diuen solidaritat entre pobles) per canviar-nos el concert econòmic per tres o quatre transferències i poc més. Sortiran representants de CiU i d’ERC dient que a Madrid ens menystenen, els del PSC diran que això amb Montilla no passava, i ICV reclamarà més esforços en polítiques ecologistes, però al final el Govern ho vendrà com un gran pas endavant, i a Catalunya haurem de tornar a esperar. Com sempre.

A no ser que els prop de dos milions i mig d’electors que es van abstenir a les passades eleccions al parlament facin quelcom per esmenar-ho…

D’altra banda, és evident que hi ha coses que són força més complicades que en català o castellà: has de tornar a aprendre a escriure, i el fet que només hi hagi prop de 50 síl·labes per a tot un idioma fa que hi hagi moltes, moltíssimes paraules homofòniques.

Per tant, si ho posem en una balança, és evident que certes coses que són força complicades es poden compensar amb d’altres que són força fàcils. I desenganyem-nos: si més de mil milions de xinesos són capaços de dominar-lo, nosaltres també podem!

De fet, si necessiteu ajuda o algú que us n’ensenyi jo us recomanaria Asianlang. És l’acadèmia on jo estic aprenent xinès i realment n’estic força content. Les professores natives et donen la possibilitat de practicar l’idioma des del primer dia, i les pràctiques de conversa et permeten no quedar-te només amb allò que t’ensenyen els llibres. I si a més t’atreveixes amb d’altres idiomes com el japonès o el coreà, també tens la possibilitat d’aprendre’n.

Així doncs, si voleu iniciar-vos en el que segurament sigui l’idioma del futur, ja sabeu què heu de fer.

Parlant amb en Rubèn Novoa (@rnovoa a Twitter), em comentava que Artur Mas és socialista. Potser no ho veig tan clar com ell, però està clar que l’Artur és el líder d’un partit que és un paraigües on s’hi engloba gent de moltes creences i conviccions diferents, que per força ha de trobar punts de consens entre tots. Al Partit Popular no se li pot demanar que tingui visió de país, almenys no de qualsevol país que no sigui Espanya.

Perquè hi hagi una veritable situació de normalitat política en una futura República de Catalunya, hi hauria d’haver un partit de dretes econòmicament liberal (partidari de privatitzar fins i tot coses tan sagrades com la sanitat), ideològicament conservador (creences religioses a part), simpatitzant de partits polítics estrangers com el Partit Republicà nord-americà (o el Tea Party, si m’apureu)… en definitiva, la nèmesi natural d’Esquerra o ICV. Ara mateix, els partidaris més conservadors de la independència del país són les JNC, i amb això ja ho dic tot.

I vosaltres què en penseu? Ens cal un partit així?