Fernando Arrabal: escriptor, filòsof, artista… geni? Eminent patafísic, sempre tenyit d’aquesta àurea d’il·luminat o boig rematat. Heus ací la seva actuació estelar a TVE: Hablemos del mineralismo, cojones ya!
Dígui que sí, mestre. Amb un bon parell!
Al blog ALT1040 m’acabo d’enterar que ha mort el senyor que posava les veus a tots els tràilers de cinema de Hollywood: Don LaFontaine. Personalment em serà difícil veure un tràiler de cinema yanqui sense la seva poderosa i inconfusible veu. A Youtube es troba una entrevista aquest bon home:
La majoria dels (pocs) lectors que tinc s’enrecorden dels primers culebrots sud-americans que van arribar a la televisió espanyola: Rubí, Cristal, etc. Després d’aquests pioners (sense comptar els culebrots “Made in USA” que triomfaven com Dallas o Santa Bárbara) la tele es va anar omplint poc a poc de culebrots, la majoria veneçolans, que ens explicaven les aventures i desventures d’un/a noi/a, generalment pobre i desgraciat, que al llarg dels 1500 episodis de la sèrie anava passant dificultats fins que es casava amb el/la nen/a ric/a i demostrava al món que qualsevol pot aconseguir els seus propòsits si s’hi esforça (toma ya, moralina!).
La majoria d’aquests culebrots (incloent la iconoclasta Betty la Fea) acaben més o menys igual, i es desenvolupen també de forma més o menys semblant: els dolents són molt dolents, els bons són molt bons, i els patètics… són tots. Però des de far un temps, a la cadena de televisió Veo TV podem disfrutar d’un nou concepte de culebrots molt més atractiu de cara al telespectador masculí: els culebrots eròtics.
O almenys és el que puc deduir del missatge que em surt a la seva web quan entro a l’apartat dels Jocs de Beijing (feu click a la imatge per veure-la en tot el seu esplendor):
Error que apareix quan vas a la secció de Beijing de rtve.es
Actualització (20/08/2008): sembla que ja s’han adonat de l’error i ja es pot veure la pàgina amb normalitat. Llàstima…
Bé, això que acabo de dir no és veritat (només faltaria), però m’ha vingut a la ment després de llegir a Microsiervos que la novena paraula més buscada a Google Espanya és… Google! Sí, amics i amigues, en un exercici impecable de soberano despiste, hi ha gent que cerca a dins d’un cercador el mateix cercador. Realment impressionant (tot i que un altre dia parlarem de la gent que fa servir Google fins i tot per anar a les pàgines de les quals ja en coneixen l’adreça).
Però això m’ha fet recordar una sèrie que aquí a Espanya es va emetre pel satèl·lit amb el nom de “Los Informáticos”, tot i que en realitat es diu “The IT Crowd“, una nova mostra del genial humor anglès, aquesta vegada barrejat amb humor de caire més informàtic o geek. Aquesta escena per mi és brutal (avís: està en anglès i sense subtítols, o sia que afineu les oïdes):
Avui ha estat la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing 2008. A Televisió Espanyola (la cadena que retransmetia en exclusiva la cerimònia per l’Estat) feien les seves càbales per veure si la cerimònia superaria el nivell de les cerimònies d’Olimpiades anteriors (més concretament, de Barcelona). I en honor a la veritat, ha estat espectacular.
La cerimònia ha anat “in crescendo” durant els primers 45 minuts. Després de la desfilada dels atletes (curiositat: els països estaven ordenats pel nombre de traços del primer caràcter del nom del país en xinès) i de la histèria de veure a Yao Ming (姚明) com a abanderat de la delegació xinesa, ha arribat el punt àlgid de la cerimònia: l’encesa del pebeter. La imatge de Li Ning (李宁) volant per sobre de l’estadi portant la torxa, corrent mentre es desplegabla el rotlle de pergamí digital, fins que ha encès el pebeter de l’Estadi Nacional de Beijing (北京国家体育场) (El Niu), ha estat impagable.
Jo em quedo tanmateix amb l’espectacle dirigit per Zhang YiMou ( 张艺谋), una veritable delícia representativa de l’art de la Xina.
A dos anys vista de l’apagada analògica prevista pel Govern central en matèria televisiva, l’alternativa que ens estan venent a través de la TDT no genera gaire entusiasme, per dir-ho finament. Vaja, que si som una mica crítics amb els continguts i programacions de les cadenes noves (i no tan noves) que estan disponibles a través de la tele digital, arribarem a la conclusió que això de la TDT no ens ho estem prenent gaire seriosament.
Però anem a pams. És cert que hem passat de veure un mínim de vuit canals d’àmbit nacional (més un grapat de teles comarcals i locals, depenent de la zona on el lector estigui) a més de 20, però la qualitat dels mateixos és en molts casos discutible. La majoria de canals es poden encabir en quatre categories diferenciades: canals que ja existien, nous canals, plataformes de reposicions i canals temàtics.
