Política ficció… o no?

L’anunci de la propera convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel proper mes de Novembre, juntament amb el moviment que hi ha hagut arrel de l’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència (amb propostes que si més no són arriscades i valentes) i les declaracions de polítics com Felip Puig o Artur Mas prioritzant el concert econòmic davant de solucions més directes, em fa imaginar quin pot ser el panorama de la política catalana (i de retruc espanyola) d’aquí al 2012.

En primer lloc, i si no canvien molt les coses, el més probable és que guanyi Convergència i Unió. El tripartit no es reeditarà, degut al desgast de les forces polítiques que el composaven, i el govern d’Artur Mas (en cas d’estar en minoria) buscarà pactes puntuals per tirar endavant una sèrie de propostes estrella en poc temps (en la línia del canvi que porten mesos pregonant, suposo). De forma paral·lela, iniciarà una gran campanya mediàtica (caríssima) per convèncer a la població que la millor solució als problemes de Catalunya és el concert econòmic amb l’estat espanyol. Aquesta campanya durarà un any i mig, fins que es celebrin les eleccions al parlament espanyol on, si les coses van com sembla que estan anant, guanyarà el PP.

I aquí és on tot s’esfondra: amb un govern del PP, un partit que ha estat l’impulsor del recurs d’inconstitucionalitat de l’estatut, es pot arribar a negociar un concert econòmic? I en cas que no arribin a guanyar, la capacitat de negociació amb el PSOE tampoc és gaire més gran. Tots dos s’escudaran en els drets històrics que Catalunya no té (això ens passa per aliar-nos amb gent de poc fiar) i en la política del “café para todos” (allò que en diuen solidaritat entre pobles) per canviar-nos el concert econòmic per tres o quatre transferències i poc més. Sortiran representants de CiU i d’ERC dient que a Madrid ens menystenen, els del PSC diran que això amb Montilla no passava, i ICV reclamarà més esforços en polítiques ecologistes, però al final el Govern ho vendrà com un gran pas endavant, i a Catalunya haurem de tornar a esperar. Com sempre.

A no ser que els prop de dos milions i mig d’electors que es van abstenir a les passades eleccions al parlament facin quelcom per esmenar-ho…

Necessita Catalunya un partit neocon?

La pregunta la faig amb trampa: també hagués pogut plantejar si Catalunya necessita un partit d’esquerres. Se’m llençarien al damunt, segur, recordant-me que hi ha partits d’esquerres que fa 8 anys que són al govern de la Generalitat, però jo llavors hauria de discrepar argumentant per què crec que no són precisament d’esquerres (com a mínim el que mana més), i això ja dóna per un altre post. Centrem-nos en el que vull explicar ara: per què Catalunya necessita un partit de dretes genuí.

Parlant amb en Rubèn Novoa (@rnovoa a Twitter), em comentava que Artur Mas és socialista. Potser no ho veig tan clar com ell, però està clar que l’Artur és el líder d’un partit que és un paraigües on s’hi engloba gent de moltes creences i conviccions diferents, que per força ha de trobar punts de consens entre tots. Al Partit Popular no se li pot demanar que tingui visió de país, almenys no de qualsevol país que no sigui Espanya.

Perquè hi hagi una veritable situació de normalitat política en una futura República de Catalunya, hi hauria d’haver un partit de dretes econòmicament liberal (partidari de privatitzar fins i tot coses tan sagrades com la sanitat), ideològicament conservador (creences religioses a part), simpatitzant de partits polítics estrangers com el Partit Republicà nord-americà (o el Tea Party, si m’apureu)… en definitiva, la nèmesi natural d’Esquerra o ICV. Ara mateix, els partidaris més conservadors de la independència del país són les JNC, i amb això ja ho dic tot.

I vosaltres què en penseu? Ens cal un partit així?

Hauria d’aprendre’s el cap de l’Estat totes les llengües oficials?

La figura del Cap de l’estat Espanyol és, de moment, hereditària i vitalícia (i tot sembla indicar que aquesta situació, malauradament, no pensa canviar). Així doncs, a l’espera que l’actual vacant d’aquest càrrec mori, tenim un aspirant que ha tingut prop de 30 anys per formar-se en la professió. Una formació que ha suposat haver-se d’empassar tres serveis militars consecutius a l’exèrcit i conèixer les intrincades normes socials que regeixen els ambientes en què es mou. Tanmateix, hi ha una cosa que no se li ha demanat mai i que crec que és més important que tot això: do de llengües.

A l’aspirant se li pressuposa un nivell acceptable d’anglès, donat que va passar bona part de la seva adolescència tardana a una universitat dels Estats Units, i si volia entendre què li estaven preguntant, bé havia de dominar mínimament l’idioma. Això és un punt al seu favor, i quelcom que se li podria demanar al president del govern de torn. Però si realment algun dia arribarà a ser cap de l’estat, tenint en compte que ha tingut molt temps per poder estudiar, i donada la realitat plurilingüística del país, crec que hauria d’haver fet un esforç per aprendre uns coneixements bàsics de les llengües cooficials espanyoles. No li demano que em reciti a Miquel Martí i Pol com si hagués nascut a Camprodon, o que es llegeixi el Deia com si fos natural de Lekeito, o que citi a Rosalía de Castro en gallec. Però sí que se li pot demanar un mínim, prou com perquè no es noti que està llegint una transcripció fonètica.

Al cap i a la fi, té molt de temps i les classes les acabaríem pagant entre tots. Prefereixo que em sàpiga dir l’embarbussament dels “Setze jutges” abans que faci com el seu pare i m’asseguri que el castellà no va ser un idioma imposat.

Per què aniré a votar aquest 25A?

No vull convertir aquest post en un debat sobre la independència de Catalunya. Aquest debat donaria per 6 o més posts seguits, i molta gent abans que jo (i molta més després de mi) tractaran aquest tema amb més o menys encert. No, jo només vull parlar sobre el fet mateix de votar, sobre el referèndum.

Fa 35 anys que aquest estat va recuperar la democràcia (amb totes les cometes que hi volgueu posar). En aquell temps, als de la generació dels meus pares (que llavors tenien la meva edat, uns trenta) se’ls va vendre el fet d’anar a votar com la oportunitat de poder canviar les coses a traves del seu vot (recordeu la cançó aquella de “Habla pueblo, habla“?). Vaja, que tenien el poder de decidir.

35 anys després, la sensació que té la generació anterior i aquesta és que varem sortir del foc per caure a les brases. Vivim en un estat on el Cap no es pot triar democràticament, i on la classe política s’ha convertit en una oligarquia al servei dels seus propis interessos econòmics. I aquesta oligarquia ens ha segrestat la democràcia. La sensació és que anem relativament sovint a les urnes, però els resultats són el de menys: res canvia, tot és immutable. Els polítics fan i desfan durant quatre anys, no ens demanen la opinió de res, i només tornen a reclamar la nostra atenció quan s’acosten les següents eleccions.

Per això, per algú com jo que creu en la democràcia directa i participativa, un referèndum és la millor manera de demanar a la gent el seu parer. No només sobre la independència o no de Catalunya, sinó sobre moltes altres coses: la inviolabilitat de la Constitució, el paper de la monarquia, el paper del senat i les autonomies, etc. Ens calen més referèndums, i ens cal un govern que hi cregui. Per tant, jo avui aniré a votar al referèndum sobre la independència. Perquè, per una vegada, algú m’ha demanat la opinió.

P.d. No me’n puc estar de comentar-ho: el grup que cantava la cançó de la que parlo més amunt es deia Vino Tinto. Sense comentaris…