#nolesvotes: la meva opinió

Ja tenim aquí la nostra petita revolució internauta: arrel de l’aprovació de la la Llei d’Economia Sostenible, que entre d’altres coses incorpora la famosa Disposició Adicional Segona o Llei Sinde, s’ha organitzat a Internet un grup de persones que promocionen a través d’una pàgina web i diverses xarxes socials com Facebook i Twitter una campanya destinada a no votar als tres partits que han permès tirar endavant aquesta llei (PSOE, PP i CiU). Aquesta campanya, anomenada #nolesvotes, pretén que la societat prengui consciència de la importància del seu vot i que actui en conseqüència.

Aquests són els fets, ara ve la meva opinió: a priori, la iniciativa ha nascut morta.

M’explicaré. Si ens posem a analitzar els patrons de vot de la població espanyola des del restabliment de la democràcia podem observar que a mesura que el vot s’anava concentrant en dos partits polítics, el nivell adquisitiu d’aquests partits anava augmentant més i més. I donat que les campanyes polítiques (més precampanyes i preparacions de les campanyes i precampanyes) s’han anat dilatant en el temps, i cada cop són més mediàtiques, aquestes també costen més diners, de manera que molts partits polítics no tenen possibilitats de fer res en unes eleccions generals perquè no tenen el capital suficient com per pagar una gran campanya mediàtica.

I aquest és el meu argument per dir que la campanya de #nolesvotes ha nascut morta. Possiblement s’hi adheriran els prop de 250.000 internautes que ja ho han fet (o potser més), però per aconseguir un canvi realment significatiu haurien de sumar a tots els que es van abstenir les darreres eleccions. I a molts d’ells no s’hi accedeix amb internet. Calen diners, molts diners. per això, no seria una mala idea muntar una plataforma de crowdsourcing per recollir diners i poder pagar una campanya de publicitat poderosa, capaç de competir amb garanties amb les campanyes milionàries dels dos grans partits d’aquest sant país.

I si no és així, me la tallo i em faig monja!

En defensa del tren

Una de les primeres converses que tinc amb algú quan l’estic començant a conèixer està relacionada amb on visc i on treballo. És normal que quan menciono que visc a Girona i treballo a Barcelona, la persona que hi ha al meu davant em faci la pregunta del milió: i vas i vens cada dia?

I és normal: en aquest país sembla que desplaçar-se més de 20 kilòmetres per anar a treballar és com marxar a Escandinàvia. Molts barcelonins, acostumats a viure a la capital i desplaçar-se com a molt lluny a ciutats de la corona metropolitana consideren que fer 100 kilòmetres diaris és poc més que suïcida. I els de Girona, acostumats a desplaçaments similars, acostumen a preguntar si no em plantejo buscar-me una feina més a prop. I no, no m’ho plantejo, perquè afortunadament la feina on estic és prou agradable com per llevar-me dues hores abans que els meus companys per anar a treballar.

Una altra pregunta que em fa la gent, just després de mencionar que vaig en tren a la feina, és si no em plantejo anar-hi en cotxe. I és una pregunta lògica: a Girona el transport públic és just tirant a deficitari, i tot i que s’han fet iniciatives per millorar-ne la qualitat (la nova distribució per zones del transport públic per carretera n’és un primer pas) no deixa de ser insuficient, obligant a la gent a haver d’agafar el cotxe per pràcticament tots els seus desplaçaments. Tanmateix, jo sóc un fervent partidari del transport públic, i si tinc la possibilitat d’anar a un lloc en aquest tipus de transport hi aniré abans d’agafar el cotxe.

El preu de l’abonament mensual del tren és de 180 euros, aproximadament. Un munt de diners vist així, però força econòmic si ho comparem amb la perspectiva d’anar-hi en cotxe. Només amb la despesa mensual de gasolina ja s’amortitza el preu del bitllet mensual: tenint en compte que hauria de fer 200 kilòmetres diaris d’anar i tornar, amb un cotxe que consumeix una mitjana de 5 litres als 100, faria un consum de 10 litres diaris de gasolina, és a dir, un dipòsit al cap de la setmana que costa 60 euros omplir. Multiplicat per un mes estàndard de quatre setmanes em surt una despesa ineludible de 240 euros. I si a això hi afegim un pàrquing a Barcelona per aparcar-hi el cotxe, les reparacions i el cost dels peatges, al mes la despesa es podria elevar fins als 400 euros. I si parlem del temps invertit, tot i que sobre el paper el cotxe és més ràpid, cal tenir en compte que hauria d’entrar a Barcelona en el moment de major concentració de cotxes per kilòmetre de carretera, obligant-me a llevar-me pràcticament a la mateixa hora que ara mateix.

D’acord que em llevo aviat, d’acord que a l’hivern és una mica dur anar cap a l’estació quan encara és de nit, però penseu-hi: pujo a un tren que com a molt té una munió de rodalies al seu davant un cop passat Granollers, hi ha un maquinista que em du fins a Barcelona, i a més faig una mitjana de 40 minuts diaris d’exercici càrdio-vascular només amb els desplaçaments a peu entre les estacions i la feina o casa meva. Al tren puc fer un cop de cap (si la nit ha estat especialment dura), estudiar una mica de xinès, veure una pel·lícula, conversar amb amics que he fet en aquest mateix tren, o escriure entrades de bloc com aquesta mateixa. Si això no és qualitat de vida (o inversió en creixement personal) que m’expliquin què és.

Per tot això, i per altres raons (sostenibilitat ecològica, tradició històrica) jo dic: sí al tren! Sí al transport públic!

L’experiència de ser un switcher (2): de Windows a Linux

En el post anterior explicava les meves experiències a l’hora de passar de Windows a Mac (amb tots els avantatges i els pocs inconvenients que això suposa). Això sí, aquest no ha estat l’únic canvi de sistema operatiu que he fet darrerament: el meu portàtil fa córrer des de fa mesos un Ubuntu com una casa, i en aquest post explicaré com ha estat la meva experiència de passar de Windows a Ubuntu.

En primer lloc la primera sorpresa t’arriba quan poses el Live CD d’Ubuntu a la unitat de CD i reinicies l’ordinador. No n’estic gaire segur, però molt em temo que hi ha pocs sistemes operatius al mercat que et deixin provar-los abans per veure si s’ajusten al que necessites. En aquest sentit, Ubuntu es comporta com un campió: carrega una versió lleugera del sistema (però amb la interfície gràfica completa) i pots provar-lo fins que et decideixis a instal·lar-lo. I és aquí quan et trobes amb la segona sorpresa: el sistema et detecta altres sistemes operatius instal·lats i et dóna la possibilitat de mantenir-los. Un bon exemple de modèstia, tal i com jo ho veig.

Un cop instal·lat (jo ho vaig deixar dual, de manera que un cop instal·lat i reiniciat s’engega el Grub i em deixa triar entre Windows i Ubuntu) la primera impressió és molt bona: l’ordinador respon força ràpid, el sistema s’inicia com un llamp i sembla que tot funciona bé. Tanmateix, en el meu cas van començar a aparèixer problemes amb el WiFi i la pantalla que es van resoldre de forma ràpida tot dient-li a Ubuntu que busqués controladors per a aquests dos elements que no fossin lliures. Un cop baixats, ja tenia connexió WiFi i una resolució de pantalla decent.

Pel que fa al programari, la primera sorpresa és el nombre de programes que venen ja instal·lats, inclòs una suite completa d’ofimàtica (OpenOffice, tot i que a partir de la propera versió d’Ubuntu potser canvia a LibreOffice), un programa d’edició de pàgines web (Kompozer), programes de retoc fotogràfic, d’enregistrament d’àudio i vídeo, i una munió de jocs de lògica espatarrant. Instal·lar-se Ubuntu en un ordinador garanteix a l’usuari lúdic d’un ordinador hores de diversió. A banda d’això, el sistema incorpora un Centre de Programari on literalment podeu descarregar-vos centenars de nous programes, i tots gratuïts.

Tot i això, l’aspecte més críptic és la instal·lació de programes que no estan als repositoris oficials d’Ubuntu. Un repositori és un arxiu de programes, i Ubuntu en té tota una sèrie que emmagatzemen els programes suportats de forma oficial, però a vegades cal dir-li on en pot trobar més a base d’afegir nous repositoris. Tot i que a Internet es troben multitud de tutorials explicant-ho, i el mateix Centre de Programari ens ho permet fer, no deixa de ser quelcom complicat per un usuari novell. Tot i això, és més complicat provar d’instal·lar programes descarregats d’Internet, donat que molts cops s’ha de fer ús de la Consola del sistema (una cosa molt críptica si t’estàs iniciant en aquest món).

Hi ha altres coses destacables d’Ubuntu a simple vista (els clients de Twitter i xats que porta incorporats per defecte, el fet d’estar totalment traduït al català, que es pugui modificar l’aparença de tota la interfície de forma molt fàcil, etc.), però potser el més important és que és lliure, que és gratuït, i que de moment és lliure de virus al 99’99%. Una seguretat extra si ets un novell en el món de la informàtica. Espero els vostres comentaris si teniu dubtes o voleu més informació.

P.d. Aquest article va dedicat al Dr. Joan de Gràcia, @jdegra al Twitter, malalt de Linux i el software lliure, qui em va recordar que havia de fer aquest article després de parlar d’una cosa tan privativa com Mac.