成龙 – 男子汉

我看这个电影的时候，我得唱！

Disset anys no són res

Fa disset anys, els meus companys i jo acabàvem la primària a l’Escola Assis de Premià de Mar, una de les dues escoles més antigues del poble (competint amb La Salle). Molts dels que llavors vam sortir d’aquella escola ens aniríem veient al llarg dels anys pel poble, en intèrvals de temps cada vegada més i més llargs. I així, poc a poc, el contacte va anar desapareixent. Uns vam acabar anant a viure a una altra ciutat (digue-li també província o comunitat autònoma), i la majoria vam acabar patint les conseqüències de l’estrès diari de la nostra feina.

Fins ara. Qui ens anava a dir que prop d’una tercera part de membres d’aquella classe ens acabaríem trobant a través de Facebook. Amb disset anys més a les espatlles (entre d’altres coses) ens hem anat contactant, escrivint i comentant fotografies, tot comprovant que a uns els anys els senten de forma diferent que a d’altres. I hem acabat per fer el que fan tots els grups de persones que fa anys que no es veuen: muntar un sopar. Tot està per fer, però per primera vegada un sopar d’aquest tipus no em provoca mandra. Gens ni mica.

Ara, a veure si passo la cinta del viatge de vuitè a Holanda a DVD, que ja va sent hora.

Poti-poti de diumenge mandrós

Què voleu que us digui, aquest ha estat un cap de setmana mandrós. Gairebé no hem sortit de casa, ni tan sols per anar a barraques, en tot el “finde”. Exceptuant el dissabte a la nit, clar, en què vam anar a veure “El reino prohibido” (如果你说汉语，这个电影叫‘功夫之王’) amb en Jackie Chan i en Jet Li. Una bona manera de passar un parell d’hores ben entretingudes. Abans de la pel·li, vam anar a fer un volt per les parades que hi ha davant de la devesa, on hi ha uns graciossíssims grups de peruans que proven de fer-nos creure que son cherokees tocant temes pop amb flautes de pan. Impagable.

Em quedo amb una reflexió que faig a l’aire: Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, es compra un Audi A8 que paguem entre tots i l’oimple d’extres per fer-lo servir de cotxe oficial. On the other hand, el President de Cantàbira, el senyor Revilla, arriba a la Moncloa a entrevistar-se amb el president Zapatero en taxi. Sincerament, jo hi ha coses que no entenc.

Per últim, ja porto un parell de setmanes llegint la revista “El Jueves” en format digital. M’hi vaig subscriure atret per l’oferta que et feien (t’estalvies un euro per número, tito!), i deixant de banda que s’han de llegir amb el lector de Zinio (i que per tant estan en un format propietari), la lectura és còmoda, es llegeix de puta mare i em dóna una nova excusa per endur-me’n el portàtil al tren. Que dues hores de trajecte m’han de servir per alguna cosa.

Bona nit!

La hora tonta

Acabo de llegir a ALT1040 que un estudi ha demostrat que el pic de creativitat s’assoleix cap a les 10 del vespre, i que el moment menys creatiu és a les 3:44 de la tarda. I jo em dic: la veritat és que ja ho sabíem això. De sempre se coneix que l’hora posterior a dinar és la famosa “hora tonta”. Aquella hora en què el que més et vé de gust és estirar-te en un sofà, mirant documentals d’animals mentre deixes que la baba et vagi caient de forma capritxosa.

Què voleu que us digui: hi ha vegades en què un es qüestiona la utilitat de certs estudis…

Ryuichi a Barcelona

Un dels records que tinc més vius dels jocs olímpics de Barcelona va ser la cerimònia d’inauguració. I no només perquè la meva germana i jo teníem certs personatges que ens feien molta gràcia (com els ballarins gitanos que acompanyaven a la Cristina Hoyos i anaven desacompassats), sinó per l’espectacle de la Fura dels Baus. Concretament, per la música del mateix. El gran Ryuichi Sakamoto (conegut per la música de la película “El último emperador”) va fer una banda sonora de l’espectacle que va combinar amb el que per mi és un dels arranjaments del Virolai més macos que he sentit.

Aquí us ho deixo. Bona nit!

Jo, jo mateix, i els meus clons digitals

L’altre dia hi pensava: quina és la meva presència a Internet? Quin és el meu mapa genètic digital? Anem a pams.

Per començar, i com a bon fan del programari de Google, tinc un compte amb aquesta gent. Faig servir el seu correu electrònic, llegeixo els blogs a través del Reader, tinc localitzats els llocs on vaig normalment a través del Maps, i darrerament he desenvolupat un estrany interès pel Translate. I cada vegada que hi vaig, em recorda que vaig fer una compra a través de Google Checkout, que preparo les intervencions a La Vinyeta a través de Google Docs, comparteixo fotos a través de Picasa i controlo les estadístiques a través d’Analytics.

A part d’això, estic a Facebook, a Xing, de forma testimonial també a Flickr (però això ja és de Yahoo), i tinc un compte que no faig servir a Hotmail (ningú és perfecte). I per acabar d’arrodonir-ho, em vaig crear un compte a Twitter, un a Tumblr i un a Zoho. Controlo els meus comptes online a través de La Caixa i rebo les factures en format digital al correu.

I tot això per què? Doncs per tenir bàsicament un reguitzell inabastable de noms d’usuari i passwords que a vegades em costa recordar, amén d’una sensació de que part de la meva vida es desenvolupa entre bits i bytes. Llavors comença la paranoia i…

… i consulto el correu, a veure si m’ha arribat res nou.

El conyàs de la desfilada i la festa nacional

Per una vegada a la vida, em poso en la pell de Mariano Rajoy i li dono la raó. Ha de ser un conyàs que et convidin a la desfilada militar del 12 d’octubre. Només imaginar-me que hauré de fer el paripé a la tribuna d’autoritats, fingint que estic orgullós d’una colla de militars que es dediquen a treure a passeig les armes que entre tots els hem comprat, suportant de peu les dues hores de veure uniformes i uniformes sense parar, i ja se m’arrissen els cabells. I, per a més inri, sabent que la desfilada no tindrà ni la repercusió mediàtica ni l’interès general del partit de futbol de la nit anterior.

També ha de ser un conyàs defensar a ultrança una festa rància i sense interès com la diada espanyola. Una diada que només celebren els feixistes i, de retruc, els antifeixistes. A la resta, només els importa si poden lligar un pont o un aqüeducte. És que no hi ha cap ment pensant al govern espanyol que tingui a bé de posar aquesta diada en mans d’un bon gabinet de publicitat? Que no veuen que, al pas que van, l’únic reducte de l’espanyolitat seran els partits de la Roja o, en el seu defecte, de la selecció de bàsquet? I per què no prenem nota a Catalunya i fem alguna cosa més a part de fer ofrenes florals i practicar el llançament d’ou amb els líders del PPC?

Quan un ha estat en un poblet com Plymouth, Massachussets, veient com les gasten en un poble de 50.000 habitants pel 4 de Juliol (desfilades, carrosses, caramels, festassa, barbacoes, banderetes i més banderetes, etc…), i després veu la “patotxada” del dia d’ahir, un al final té ganes de fer-se americà només per a muntar una party com el Monesvol vol. Seràn tot lo horteres i fatxes que vulgueu, però en això d’estimar a la pàtria ens foten trenta-sis mil patades.

P.d. I coma  colofó, a Madrid munten el festival Viva América, on una munió de sud-americans munten una mena de rua de carnaval per celebrar que Europa porta expoliant-los des de fa cinc-cents anys. Jo hi ha coses que no entenc.

Veniu per fires a Girona?

El darrer post del recentment estrenat blog de la meva mediàtica germana recorda, amb certa melangia, l’arribada de la tardor recordant Premià, els plataners i les pells de taronja a l’estufa o radiador de casa els papes. Però sense desmerèixer aquests records (completament compartits), per mi la tardor fa olor de patates, xurros i porros. Sí, és l’olor característica de les fires de Girona.

Això de les fires és el que normalment anomenaríem la Festa Major de la ciutat. Però a Girona, i depenent d’amb qui parlis, ho anomenaran Fires o Barraques. Normalment ho anomenen Fires els nens, els papes dels nens i els avis dels nens (per raon òbvies). Barraques és com ho anomenaria la “muchachada” de la província, la joventut sanota que durant tot l’any es deixa les peles (i el fetge) a la costa brava.

Tot comença quan s’instal·len els firaires a La Devesa. Allà copmences a veure els elements típics de les fires de tots els pobles: el “caballitus”, les parades de xurros i menjars (poc recomanables si es té l’estómac delicadet), i els venedors de globus, “cachivaches” i demés xorradetes. Però si hi ha una cosa que defineix les Fires de Girona és l’enorme “noria” que et permet veure una panoràmica de la ciutat realment espectacular (si no t’importa passar fred durant una estona).

Poc després, Barraques ocupa tot el protagonisme. Ja sigui per aquells que busquen concerts, com per aquells que només busquen passar una bona estona, Barraques és un bon lloc per passar una nit de dissabte. Tot i això, tot l’ambient està cobert per una mena de boira permanent que al principi costa d’empassar, però que al final et permet veure tot l’ambient d’una manera més… feliç. Allà et trobes bàsicament tres tipus de persones: els que van a veure els concerts, els que van a veure amics i coneguts a qualsevol barraca que hi hagi, i els que van a beure. A beure molt. Si ets un jove d’esquerres, independentista o senzillament antisistema, aquest és “the place to be”.

Amb tot això, quins són els meus records de tardor? Des de fa gairebé deu anys, passar més aviat fred, disfrutar d’un sopar amb la colla i veure la major concentració de joves que es pot veure a la ciutat. Però ja m’està bé. Què cony! Em sembla perfecte! I si és amb l’Anita, ja és immillorable.

Una última coseta: m’he activat un perfil pel blog a Google Analytics, a veure si m’aclaro una mica més amb les estadístiques.

Actualització: No es pot fer servir Google Analytics amb WordPress. Ho podeu llegir aquí.

República: I per què no?

Comencem a deixar les coses clares: la monarquia, ara per ara, no serveix per gaire cosa. De fet, si us pareu a pensar una mica, el rei espanyol no pot fer gaire cosa perquè, senzillament, no li deixen. Aquesta constitució que va haver de jurar respectar li ha limitat tant els poders que els seus avantpassats borbons francesos li girarien la cara si se’l trobessin al carrer. Per favor! Un descendent de reis dèspotes, reduït a la mínima expressió per una colla d’esquerrosos deslleials!

Els defensors de la monarquia (que cada vegada són menys) s’entesten en destacar les bondats del monarca: va jugar un paper decisiu en la transició i en l’intent de cop d’estat del 81, i va representar la unitat de la pàtria (ui, quina fredor que fa venir això) en els temps revoltats de finals dels setanta del segle passat. No seré jo qui retopi aquestes aformacions, més que res perquè quan tot això passava jo tenia 3 anys. Però no em poden negar que tot això ja és història.

Tampoc estaria del bàndol dels que pregonen que al rei se l’ha de fotre fora, a puintades de peu si pot ser. No cal ser així amb un funcionari (vitalici) de l’estat. Crec que s’hauria de fer com en les grans empreses: un sopar de comiat. Es convidaria a quatre o cincs caps d’estat, es muntaria un soparet amb powerpoints fets pels seus fills i néts explicant les batalletes de la història de l’avi a l’empresa, i després se li faria entrega d’una placa amb la llegenda “A Juancar, agradecidos”. I “punto pelota”. Una vegada fet això, el ciutadà Juan Carlos de Borbón es podria dedicar a tot allò que fan els avis d’avui en dia: anar a Benidorm amb l’Imserso, aprendre informàtica per saber fer anar el Photoshop i poder-se fer les seves pròpies postals de Nadal, i anar a veure obres (tot i que amb això de la crisi del totxo, la cosa està txunga).

I així, quan jo tingués néts, els podria explicar que vaig viure el naixement de la República Federal Espanyola, la República Catalana, la República d’Euskalherria i la resta d’estats que es creguin convenients, dins de l’àmbit de la Unió Europea. O la creació d’una República Federal Espanyola respectuosa amb totes les nacions i nacionalitats, lliure del pes que suposa la intolerància, els privilegis i el nacionalisme espanyol extrem que, ara per ara i espero que sense voler, representa en Juancar.

Què, ens animem a provar-ho per tercera vegada?