M’estreno a la ràdio!

Feia temps que no escrivia però això s’ho mereix. A partir del proper dilluns 1 de setembre col·laboraré de forma més o menys regular al programa La Vinyeta d’Ona FM (103.5 a Barcelona, 98.5 a Girona, www.ona-fm.cat), com a corresponsal “catxondu” del programa a Girona (aimada). No en tenia prou amb ser un pallisses a l’àmbit privat, com per a sobre ser-ho també a través de la ràdio.

En un altre ordre de coses, s’ha creat la Penya Miki Albert Girona FC, amb un bloc on es dediquen a opinar sobre el camp del Girona, l’equip i el que farà la temporada que comença aquest mateix dissabte (recordeu, el partit en directe pel 33). A mi m’ha fet molta gràcia un comentari que fan en el seu primer post: Volem deixar clar que la grandesa de la nostre pennya es basa en que culers i merengons ens hem unit per un bé comú i preuat, el Girona F.C, tenim idees diferents, però el que tenim clar és que estimem un club gironí i català. Pel que sembla, aquest club fa més per la reconciliació entre Barcelona i Madrid que el pobre Saura esmenant el finançament.

Culebrots eròtics: la darrera frontera

La majoria dels (pocs) lectors que tinc s’enrecorden dels primers culebrots sud-americans que van arribar a la televisió espanyola: Rubí, Cristal, etc. Després d’aquests pioners (sense comptar els culebrots “Made in USA” que triomfaven com Dallas o Santa Bárbara) la tele es va anar omplint poc a poc de culebrots, la majoria veneçolans, que ens explicaven les aventures i desventures d’un/a noi/a, generalment pobre i desgraciat, que al llarg dels 1500 episodis de la sèrie anava passant dificultats fins que es casava amb el/la nen/a ric/a i demostrava al món que qualsevol pot aconseguir els seus propòsits si s’hi esforça (toma ya, moralina!).

La majoria d’aquests culebrots (incloent la iconoclasta Betty la Fea) acaben més o menys igual, i es desenvolupen també de forma més o menys semblant: els dolents són molt dolents, els bons són molt bons, i els patètics… són tots. Però des de far un temps, a la cadena de televisió Veo TV podem disfrutar d’un nou concepte de culebrots molt més atractiu de cara al telespectador masculí: els culebrots eròtics.

Segons RTVE, jo no estic a Espanya

O almenys és el que puc deduir del missatge que em surt a la seva web quan entro a l’apartat dels Jocs de Beijing (feu click a la imatge per veure-la en tot el seu esplendor):

Error que apareix quan vas a la secció de Beijing de rtve.es

Actualització (20/08/2008): sembla que ja s’han adonat de l’error i ja es pot veure la pàgina amb normalitat. Llàstima…

Si poses Google a Google, pots carregar-te l’Internet

Bé, això que acabo de dir no és veritat (només faltaria), però m’ha vingut a la ment després de llegir a Microsiervos que la novena paraula més buscada a Google Espanya és… Google! Sí, amics i amigues, en un exercici impecable de soberano despiste, hi ha gent que cerca a dins d’un cercador el mateix cercador. Realment impressionant (tot i que un altre dia parlarem de la gent que fa servir Google fins i tot per anar a les pàgines de les quals ja en coneixen l’adreça).

Però això m’ha fet recordar una sèrie que aquí a Espanya es va emetre pel satèl·lit amb el nom de “Los Informáticos”, tot i que en realitat es diu “The IT Crowd“, una nova mostra del genial humor anglès, aquesta vegada barrejat amb humor de caire més informàtic o geek. Aquesta escena per mi és brutal (avís: està en anglès i sense subtítols, o sia que afineu les oïdes):

El manifest per la llengua… però per quina?

Em vaig prometre a mi mateix que no escriuria sobre la recent polèmica generada pel Manifiesto por una lengua común que té completament engrescats als diaris més dretans de l’Estat. Aquest manifest vé a proposar que a les comunitats autònomes on es parlen altres idiomes diferents al castellà, aquest últim sigui respectat i defensat per part de les institucions, ja siguin d’àmbit nacional com estatal.

Fort, no? Ara resulta que una llengua com la catalana, represaliada i marginada durant més de 300 anys, està posant en perill una altra llengua que compta amb més de 350 milions de parlant arreu del món (segons la Wikipedia). Em sembla que des dels temps dels almogàvers no havia hagut una expressió tan gran de mala llet amb denominació d’origen Catalunya. És com dir que el català (amb els seus 6.6 milions de parlants segons la mateixa font) estigués amenaçat pels 300.000 parlants de l’islandès.

Un “toro” més roig del que s’espera

La darrera entrada del blog Mi Mesa Cojea, de J.A. Pérez, es titula “Euroguacanitos“, i fa un retrat (potser una mica tòpic) dels espanyols quan surten de vacances per europa. Parla d’allò que tots ja sabem: son (o som) cridaners, no tenim més interès que fer fotos al Zara de torn, desentonem “cosa mala” amb l’ambient en general… Així, l’autor califica als espanyols de “els Ewoks d’Europa” (tot i així, potser l’autor s’hauria d’anar passejant per Lloret o Tossa per veure hordes de Jedis europeus cremats com gambes mentre mengen paella i tararegen el “E viva Espana” en alemany o en holandès).

Tot i així, la darrera frase del seu post (“Con dos cojones, y un toro”) m’ha fet recordar un número ja antic de la revista El Jueves, on el veterà Azagra, a la seva secció “Lo que nunca sale por la tele”, treia a la llum la imatge de Manolo Prieto, el dissenyador de la marca comercial del brau d’Osborne. Un home que és recordat no només per la seva qualitat a l’hora de dibuixar (com es pot veure en aquestes portades de llibres que ell va il·lustrar), sinó també per ser un excombatent de la Guerra Civil i membre del Partit Comunista.

Quina decepció per una gran part del borreguisme seguidor del Partit Popular, que enarbolava banderes rojigualdas amb el brau estampat en elles, sense saber que exhibien el símbol creat per un comunista de pro. Vaspaña!

1414

Ja sé que el títol del post pot portar a confusió. No em refereixo al nombre de damnificats per la recent escalada de violència a Geòrgia, ni tampoc a l’any de la mort de Tewodros I d’Etiòpia. Estic parlant de milions. Milions de les antigues pessetes.

Son els milions que es dedicaran en aquests pressupostos generals al sosteniment de la familia reial. Sí, al sosteniment d’aquesta familia que, adduïnt drets dinàstics i voluntats divines vàries, porta dirigint el destí de la nació espanyola des de 1714 (amb el parèntesi de la dictadura consentida del nostre admirat Cerillita).

奇迹的！Meravellós!

Avui ha estat la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing 2008. A Televisió Espanyola (la cadena que retransmetia en exclusiva la cerimònia per l’Estat) feien les seves càbales per veure si la cerimònia superaria el nivell de les cerimònies d’Olimpiades anteriors (més concretament, de Barcelona). I en honor a la veritat, ha estat espectacular.

La cerimònia ha anat “in crescendo” durant els primers 45 minuts. Després de la desfilada dels atletes (curiositat: els països estaven ordenats pel nombre de traços del primer caràcter del nom del país en xinès) i de la histèria de veure a Yao Ming (姚明) com a abanderat de la delegació xinesa, ha arribat el punt àlgid de la cerimònia: l’encesa del pebeter. La imatge de Li Ning (李宁) volant per sobre de l’estadi portant la torxa, corrent mentre es desplegabla el rotlle de pergamí digital, fins que ha encès el pebeter de l’Estadi Nacional de Beijing (北京国家体育场) (El Niu), ha estat impagable.

Jo em quedo tanmateix amb l’espectacle dirigit per Zhang YiMou ( 张艺谋), una veritable delícia representativa de l’art de la Xina.

Idees per publicar vídeos a Youtube

Les vacances de l’estiu donen per molt. Pots llegir aquells llibres que no llegiries si no tinguéssis cinc o sis hores lliures durant el dia, atrevir-te amb aquella recepta de cuina dificilíssima i “superguai-de-la-mort” que vas veure fer a Karlos Arguiñano, o contribuir a aquest “pou de merda sense fi” (que diria el meu amic Joan Moreno) que és Internet. I una de les maneres amb les que es pot contribuir és penjant vídeos a Youtube.

Des de que aquesta plataforma de distribució de material vídeo es va posar de moda entre la joventut (i no tanta joventut) del món mundial, s’ha anat omplint amb giguies i gigues de vídeos de trompades, animals domèstics, festes d’aniversari o videoclips de manufactura casolana. Però si cap d’aquests temes us interessa, o senzillament no ho trobeu prou interessant, aquí us deixo algunes idees per a que els vostres vídeos tinguin ressò més enllà del vostre cercle familiar.

Coses que et pots trobar anant de festa

Platja d’Aro, 3:30 de la matinada. Riuades de guiris i borratxos omplen els carrers. I enmig de tot això, aquest cartell:

Cartell vist a Platja d'Aro, una nit de festa